Els ollers

L’artesania de la terrissa selvatana ha estat tradicional durant sis-cents anys. Dedicats sobretot a la fabricació d’atuells de cuina, els terrissers selvatans s’han conegut com a ollers o tupiners.

oller

 

El TUPÍ és la peça més característica de tota la producció terrissera local. És un atuell de cuina que té com a tret distintiu el fet queno cou per la base, com l’olla, per exemple, sinó que rep l’escalfor del foc per la panxa. És per aquest motiu que és ventrut i de base i coll estrets. 

tupí

N’hi ha d’onze mides diferents:

Caragolí, de tan sols mig petricó de capacitat.
Mitjancer, fins a un petricó.
De presa, de dos petricons.
Entravessadet, fins a quatre petricons (un litre).
Embrolla, de cinc petricons.
Abogassó, fins a vuit petricons.
Avançadet, fins a deu petricons.
Entravessat, de quinze petricons.
De viuda, fins a vint petricons (cinc litres).
Aturgat, amb una capacitat de trenta-dos petricons (vuit litres), fa que sigui utilitzat com a recipient per emmagatzemar excedents (oli, carn, gra, etc.).
Mitjà, de dimensió indeterminada, elaborat per encàrrec.

L’OLLA té una denominació, també, segons la capacitat (d’1 a 22 petricons): de presa, embrolla, abogassona, avançadeta, de viuda, aturgada i olla gran. 

olla

Amb la COBERTORA s’hi tapen tant les olles com els tupins, i n’hi ha de tantes mides com aquells.

cobertora

De CASSOLES se’n troben de fins a sis mides: cassoló, cassola de pam, de rector, mitjaneta, mitjana i extra.

cassola

Els PLATS, sense cap dibuix i d’un color rogenc, prenen el nom segons la mida: tiranus, xiquet, de pam, de rector, mitjanet, mitjà i gran (conegut com a ribell o gibrell).

plat

La TASSA pot ser de tres mides: mitjancera, entravessadeta i embrolla.

tassa

La GIRADORA és la tapa de la cassola i el plat, però també s’utilitza per girar les truites.

giradora

Notes històriques:

A Barcelona, l’ofici dels ollers formà part, com a confraria, del Consell de Cent des de la seva formació el 1257. El gremi, reorganitzat el 1304 i format per ollers, gerrers i rajolers, estava sota l’advocació de Sant Hipòlit. Rebé ordinacions municipals els anys 1314, 1320 i 1335. Fou el primer gremi de la ciutat que establí l’examen de mestria (1389) i el 1402 obtingué nous privilegis. El 1531 se’n separà l’ofici d’escudellers, el qual mantingué amb el dels ollers una sèrie de rivalitats fins al final del segle XVI.

oller

Els ollers-gerrers-rajolers obtingueren ordinacions de Felip II el 1599 i de la ciutat el 1614. Durant el segle XVII els drets de mestria foren augmentats dos cops, el 1627 i el 1674-75; fou reglamentat l’abast de matèria primera (1674, 1701) i les dimensions de teules i rajoles (1645-1706). L’activitat corporativa fou escassa durant el segle XVIII, però el gremi mantingué la seva entitat i cohesió; durant el primer terç del segle XIX encara redactà dos nous projectes d’ordinacions, el 1819 i el 1834-36. Existiren gremis d’ollers, separats d’altres terrissers, a Perpinyà i a Olot. El 1783 es formà un gremi d’ollera Alaquàs (Horta).

L’advocació general de l’ofici era la de Sant Hipòlit, encara que en alguns llocs formessin confraries de diversos oficis, com la de Sant Antoni a Sant Celoni (1704).

Aquí a la Selva, tots els ollers, des de temps immemorial, estaven constituïts en gremi de familiars, els quals perpetuaven l’ofici de pares a fills per tradició. Però malgrat això, els fadrins eren objecte de prova d’aptituds professionals abans d’obtenir el títol de fadrí i, consegüentment, de poder entrar a formar part del gremi. Per tal d’aconseguir-ho, caldria que sabessin modelar i enllestir de guarnits un tupí dels més grans que antany s’estilaven (emprat per traginar blat i oli, per la qual cosa havia d’ésser molt prim per tal que fos lleuger), el qual presentaven a un jurat composat per tots els mestres ollers del gremi. Si després d’examinada aqueta peça de passantia era acceptada, és a dir, era perfecta, l’incipient oller passava a fadrí i era admès al gremi en qualitat de tal. Aquell dia el nou confrare, per dret de costum tradicional, pagava una beguda a tots els agremiats.

oller

Un dels molts privilegis de què gaudia aquest gremi dels ollers, de secular tradició, concedits per Felip II, era que pel carrer dit dels Ollers, on aquests tenien els obradors, no podia passar-hi cap carro ni haver-hi trànsit de cap mena que els fos estrany, car els ollers estenien l’obra a assecar davant de llurs cases.

Eines:

- Corretja: per passar per la vorera del tupí perquè quedi llis.
Fil de llinet: per separar el tupí de l’argila quan és al torn.
Post: per posar els tupins a l’aire lliure perquè s’assequin. És una fusta llisa i llarga.
Torn: per poder donar forma als tupins. A la part de dalt és rodó, es posa l’argila i sota es fa rodar una peça rodona amb els peus.

Materials:

Argila: es portava dels pous en terrossos i llavors s’havia de picar amb uns pals llargs fins que quedés ben fina. Aleshores es posava en remull dos dies, es remenava i, tot seguit, ja es podia posar al torn.
Vernís: es comprava també en terrossos. Era com una mena de plom. S’anava al molí de la Riba a moldre’l junt amb una altra matèria que es fa pels rius, anomenada aubó, i quan ja ho tenien ben barrejat amb molt poca aigua, estava al punt i es podia envernissar.

Font: Alumnes de 8è del Col·legi Públic Gil Cristià: Oficis tradicionals de la Selva del Camp. (Sant Jordi, 1983 ).