Història

L'origen del municipi es perd en el temps. Després dels romans, durant el domini dels àrabs, la Selva, que es trobava en el pas cap a l'Albiol —segurament el carrer Major és una pervivència de l'antic camí—, devia ser fortificada com a lloc avançat i cruïlla de camins. La toponímia sembla garantir aquesta hipòtesi amb el raval de la Ràpita, és a dir "de la Caserna", i amb el carrer de Sensmudaina, on fins al 1538 es mantingué l'edifici de l'Almudaina.


La primera referència documental es troba en la donació dels Montgons, el 1149, on la Selva (Silva Constantina) apareix com a límit. És molt possible que en el moment de la repoblació fos un poblat abandonat i en ruïnes. Segons un document del 1374 devien ser els mateixos repobladors, i no l'exèrcit, els qui devien ocupar el lloc i foragitar els seus pobladors ocasionals, fet que els devia valer exempcions i privilegis.


La carta de poblament del 13 de maig de 1164 fou atorgada per l'arquebisbe Hug de Cervelló, que concedia diverses franqueses i mantenia els pobladors subjectes a la justícia i senyoria de l'Església de Tarragona. En la butlla del 1174 consta com a senyoria de l'arquebisbe, encara que d'altres fonts donen com a senyor el paborde, ja el 1169, en què ho era Ramon de Bages. A la dissolució de la pabordia, l'arquebisbe n'assumí el domini directe fins al 1823.


Durant el segle XIII el municipi tenia un monopoli damunt el blat i l'ordi, essent la collita del primer la més important. Al llarg del segle XIII es parla ja del conreu de l'avellaner, del comerç de les figues seques, que donava alts ingressos, i de la pràctica de la usura i l'esclavitud. El 1237 s'obtingué del paborde Ferrer Pallarès que només els veïns poguessin fer pasturar els seus ramats en el terme, privilegi que indica la importància de la ramaderia local.


El 1280, els pobles del Camp es reuniren a la Selva, davant les arbitrarietats del veguer reial Bernat Bolla, per atacar el castell del rei a Tarragona, que fou saquejat, com també ho foren les cases i els béns del veguer i els seus delegats. El rei, com a revenja, ordenà al veguer que fes tot el mal que pogués als homes de la Selva i els seus béns. El 1285 el comú de la Selva s'enfrontà de nou als oficials reials pel cobrament d'impostos.


Al segle XIV era una vila amb empenta, tenia nou molins, tres forns de pa, una carnisseria i una taverna per a vendre vi a la menuda; hi prengué volada el conreu de la vinya; es mantenia el de blat i creixia el de l'ordi. Hi havia també oliveres, garrofers i roldors i comerç de secallons.


Les grans pestes tingueren una incidència notable: el 1350 s'escrivia "del temps de les mortaldats han quedat moltes terres incultes i una gran part del terme sense amo". La jueria, activa ja al segle XIII, fou important; tanmateix, com que es dedicava bàsicament a la usura, fou assaltada el 1391.


L'explotació de mines d'argent el 1342 i d'argent i alcofoll el 1363 a la vall de la Selva, aleshores terme de l'Albiol, provocà enfrontaments amb el paborde. Els oficis menestrals eren múltiples: vidriers, pedrenyalers, assaonadors de pells, teixidors de llana, lli i seda, saboners, ballesters, picapedrers, minaires i un que ha marcat la història del poble, el dels ollers. Hi consten també músics i joglars, un metge el 1312, un cirurgià el 1314 i un apotecari; hi ha referències a una escola el 1343 i a la creació, també el 1343, d'una companyia per al comerç de draps. Altres proves de la seva importància en l’època medieval són l'existència de l'hospital, el dret de batre moneda, de tenir escut propi i, sobretot, haver esdevingut la capital de la Comuna del Camp.


Al segle XV prengué increment el conreu de l'avellaner, important encara avui en dia, mentre que el 1437 s'acordà de refer el camí fins al port de Tarragona i el 1538 el que duia fins a Salou; que encara són les dues principals vies de comunicació actuals. El 1503 s'obtingué el privilegi de mercat el dijous (ara, el dimecres) i de fira el dia de Sant Simó i Sant Judes (actualment, l'últim cap de setmana d'octubre). Com a detall curiós, durant el segle XVI prengué importància el conreu de la morera per a l'alimentació dels cucs de seda, activitat que es mantingué activa fins al segle XVIII.